Segons Marco Polo, "la ciutat més suntuosa i elegant del món"...ara mateix no crec que opinés el mateix...Té un llac molt xulo, enorme i rodejat de pagodes
i de temples, però també absolutament plagat de turistes chinesos el cap de setmana. No sé d'on venen, però no semblaven molt acostumats a veure guiris com nosaltres, de cap arrodonit i nas gran, diguem-ne. Ens senyalaven pel carrer i ens demanàvem de fer-nos fotos amb ells. Al Pau li'n van fer moltíssimes, al final ja érem antipàtics i tot ammb aquest tema. A part del llac, la ciutat no té res, excepte un carrer que el mantenen com si fos antic, on hi venen tot tipus de souvenirs.
Per més informació http://es.wikipedia.org/wiki/Hangzhou
i algunes fotos:

 

Aquí teniu una cançoneta que m'ha ensenyat la meva profe, molts la trobareu cursi, però és bonica. És una cançó de tota la vida que la va popularitzar una cantant que es deia Deng LiJun, nom anglès Teresa Deng. La lletra és molt senzilla i fàcil pels principiants com jo...bàsicament diu em preguntes quan t'estimo, t'estimo molt, la llum de la lluna és com el meu cor. No sé on vaig llegir que és una metàfora, la llum de la lluna no sempre la pots veure, de vegades es veu molt bé, de vegades està amagada, però sempre hi és. Bonic, no? I cursi, valeeeeeeeeeeeeee...
A Xina hi ha molts molts idiomes diferents, els més parlats dels quals són el cantonès i el mandarí (Pu Tong Hua). No obstant, la llengua escrita és per tothom la mateixa: Pu Tong Hua (mandarí), i tothom, excepte la gent molt gran, sap parlar el Pu Tong Hua a més de la seva llengua, el Pu Tong Hua és la llengua oficial. A mi se'm fa molt difícil d'entendre, imagina't que li vols escriure una carta a algú, la penses d'una manera, però l'has d'escriure en una altra llengua, i el receptor de la carta mai llegirà la carta que tú en realitat volies enviar. La meva profe va estar molt sorpresa que una llengua que la parlen (com a molt) sis milions de persones (o sigui el català) tingués escritura pròpia...es pensava que escrivíem en castellà. De fet els nostres avis ho feien. Aqui a Shanghai tenen una altre llengua, el Shanghainese (nom anglès), que la parlen uns 10 milions de persones, hi ha gent que no vol parlar-la i parla només mandarí, hi ha gent que parla les dues, i hi ha gent que nonmés vol parlar Shanghainese i no mandarí, etc...com a casa...amb la diferència que escriure han d'escriure en mandarí. Quan al principi vaig saber que a Shanghai es parlava una altra llengua a més de la que estava estudiant, vaig tenir un moment poc empàtic, rotllo, "i per què havien de complicar la cosa encara més?", va ser un milisegon, però vaig perdonar de sobte tots aquells estrangers que, per un moment, quan arriben a catalunya, pensen, "i ara per què havien de liar-la amb un idioma diferent?"...
El més difícil del xinès és evidentment l'escritura, i també els tons. Tenen quatre tons diferents (un to agut i sostingut, un to com de pregunta (com QUÈ?), un to de pregunta com si no t'ho poguessis creure (QUÈEEE?) i un to com si, segons va dir la meva profe, fessis un crit quan algú et trepitja. Això dels tons ho fa molt complicat, perquè les seves paraules són sempre monosílabes o disílabes, i la mateixa sílaba pot voler dir coses molt diferents segons el to usat. A sobre hi ha un caràcter per cada sílaba-to, però poden haver-hi sílabes amb el mateix to que siguin coses diferents i caràcters diferents, i també un mateix caràcters pot tenir més d'una pronunciació i significar coses diferents...total, que és un lio però és molt xulo d'estudiar. Aixó dels tons fa que encara que sàpigues com es diu una cosa, si no la dius bé pots estar dient tot el contrari, així que dóna lloc a molts malentesos. Però això no només passa amb el xinès, les mares dels companys de classe del Pau van estar molts dies pensant que jo buscava un "Tennis teacher" en comptes d'un "Chinese teacher"...jo no les vaig treure de l'error, em va saber greu...